L’Ajuntament de Reus ha confirmat la inversió de 537.000 euros per enderrocar l’antiga fàbrica Pich Aguilera i cedir el solar a la Generalitat per construir-hi 190 habitatges de protecció oficial
Reus ha respost amb els pressupostos de 2027: la històrica fàbrica tèxtil Pich Aguilera, situada a l’entorn de l’avinguda del President Companys, serà enderrocada per fer lloc a la major promoció de lloguer assequible projectada fins ara a la ciutat.
L’operació, que el ple municipal aprovarà provisionalment aquest divendres sense haver rebut cap al·legació, contempla una inversió municipal de 536.910 euros per al desmantellament de les naus durant 2027. El solar resultant es posarà a disposició de la Generalitat dins el Pla 50.000 Habitatges impulsat pel Govern de Salvador Illa, amb l’objectiu que els 190 pisos protegits estiguin acabats cap al 2030, segons ha explicat l’alcaldessa Sandra Guaita, tal com recullen La Ciutat, Diari de Tarragona i La Vanguardia.
El pes de la urgència habitacional
No hi ha dubte que Reus necessita habitatge públic. La pressió sobre el mercat de lloguer i la dificultat d’accés a la compra han convertit la promoció de pisos protegits en una prioritat política transversal. Els 190 habitatges previstos a Pich Aguilera representen una resposta quantitativa important, i l’alcaldessa ha qualificat la inversió com a “estratègica”, remarcant que inicialment l’espai estava destinat a habitatge lliure.
La modificació urbanística que permet el canvi d’ús no ha generat oposició formal: cap al·legació durant el tràmit d’informació pública. Des d’un punt de vista administratiu, el camí està net. Però la manca d’al·legacions no equival necessàriament a consens social: pot reflectir també resignació o desconeixement del valor patrimonial en joc.
La urgència habitacional és real, però la pregunta incòmoda és si aquesta urgència ha de justificar qualsevol sacrifici patrimonial o si cal establir criteris més clars sobre què es conserva i què es perd.
Pich Aguilera: un símbol industrial sense protecció
Les naus industrials, tot i el seu estat d’abandonament, són testimoni d’una època industrial a la ciutat.
L’estudi previ del complex residencial, segons ha avançat el consistori, contempla “espais de qualitat i de memòria industrial”. Però aquesta fórmula genèrica no aclareix què es conservarà exactament ni com s’integrarà en el nou conjunt. La conservació parcial pot anar des de la rehabilitació d’una façana emblemàtica fins a una placa commemorativa: la diferència és abismal.
Reus no és aliena a aquest tipus d’operacions. El cas de la fàbrica de Mas Magrané, enderrocada fa uns anys per fer lloc a uns 100 habitatges, va deixar al descobert restes de la muralla liberal de la ciutat, tal com va recollir Diari de Tarragona.
Aquell enderroc va revelar patrimoni històric, però també va esborrar memòria industrial. Més recentment, la fàbrica de Virginias ha estat autoritzada per al seu enderroc per construir-hi 60 habitatges, locals i una plaça pública, segons La Ciutat, amb un debat similar sobre com integrar o perdre la petjada industrial.
L’incentiu fiscal de Reus que promet estalviar 500 euros a l’any als amos d’habitatges tancats
El dilema no és exclusiu de Reus
A Sevilla, veïns i col·lectius van intentar frenar l’enderroc d’una antiga algodonera per fer-hi habitatges, invocant la protecció de la memòria industrial davant la pressió immobiliària, tal com va informar elDiario.es.
En aquell cas, la mobilització ciutadana va aconseguir almenys obrir un debat públic sobre els criteris de protecció.
El que diferencia aquests casos no és tant la necessitat d’habitatge, que és legítima i urgent, sinó la presència o absència d’un marc de decisió transparent: qui decideix què es conserva, amb quins criteris, amb quina participació ciutadana i amb quina memòria escrita del que es perd.
La fossa comuna i la memòria democràtica
A la complexitat patrimonial de Pich Aguilera s’hi afegeix un element de memòria democràtica: la possible existència d’una fossa comuna franquista vinculada a l’antiga fàbrica de seda. Segons ha explicat l’alcaldessa Sandra Guaita, la hipòtesi que ara considera més factible la Direcció General de Memòria Democràtica és que la fossa es trobi a l’altura del pati de l’Institut Baix Camp, fora de la parcel·la on s’aixecaran els blocs d’habitatges, tal com recull Diari de Tarragona.
Una prospecció amb georadar realitzada el març passat no va detectar cap estructura compatible amb una fossa a la zona de la fàbrica, cosa que alleugereix la pressió sobre l’operació urbanística. Però el simple fet que la hipòtesi existeixi recorda que els solars industrials no són només maons i naus: són també escenaris de vida, treball, repressió i memòria col·lectiva.
Criteris per a una gestió responsable
La pregunta de fons no és si cal construir habitatge públic a Reus, sinó si la ciutat està gestionant la seva memòria industrial amb un criteri explícit o si simplement la va resignant cada cop que apareix un solar aprofitable. La diferència és fonamental.
Una gestió responsable del patrimoni industrial en contextos d’urgència habitacional hauria de complir almenys tres requisits: primer, un inventari actualitzat i valorat del patrimoni industrial existent, amb criteris clars de protecció; segon, un procés participatiu real que permeti contrastar opcions abans de prendre decisions irreversibles; tercer, un compromís documentat sobre què es conserva, com s’integra i com es transmet la memòria del lloc.
En el cas de Pich Aguilera, l’estudi previ parla d'”espais de memòria industrial”, però no concreta. La modificació urbanística no ha generat al·legacions, però tampoc consta que s’hagi obert un debat ciutadà ampli sobre alternatives. I el calendari és ajustat: enderroc el 2027, construcció fins al 2030.
El preu del silenci patrimonial
Reus té dret a resoldre la seva emergència habitacional, i 190 pisos de protecció oficial són una peça important d’aquesta resposta. Però també té dret a saber què perd, per què ho perd i què en queda. La memòria industrial no és un luxe romàntic: és part de la identitat col·lectiva, un recurs educatiu i turístic, i un element de cohesió social.
El risc és que, d’aquí a una generació, Reus hagi resolt puntualment la seva necessitat d’habitatge però hagi perdut la capacitat de reconèixer-se en el seu propi paisatge urbà. Que els seus carrers siguin funcionals però anònims, sense les cicatrius que expliquen d’on ve la ciutat i per què és com és.
La decisió sobre Pich Aguilera és ferma però encara no executada. Hi ha marge per a la reflexió cívica, per exigir transparència sobre què es conservarà exactament, per demanar que l’estudi previ es concreti en compromisos verificables. I per recordar que una ciutat no es construeix només amb habitatges, sinó també amb memòria.
- Et Recomanem -
